Passats per aigua

Hola! Ja tornem a ser aquí. Quan vam marxar de Campeche amb l'autobús comptàvem amb cinc hores de viatge, però resulta que vam pillar de ple un "atípico frente frío" que va fer caure pluja a bots i barrals, va inundar camps i camins, i la cosa es va allargar una mica. Vam arribar sans i estalvis a Palenque, però, i ens vam allotjar en un càmping ben a prop de les ruïnes , en una habitació molt maca. El lloc és genial, però la piscina no la vam poder aprofitar perquè va ploure durant tota la nostra estada. A la nit l'aigua feia un soroll que flipes sobre el sostre de llauna.

L'endemà seguia plovent, i vam decidir fer la visita a les ruïnes igualment, amb els nostres "txubasqueros "del Taller Estació, i la Mònica amb el paraigua al meu darrere cada vegada que havia de fer una foto (i van ser moltes...). L'aventurilla del dia va ser quan ens vam enfilar per un caminet al mig de la selva buscant uns temples que no apareixien, tot el terra enfangat i les pedres que relliscaven, i nosaltres suant la gota sota el plàstic de les capelines. La Mònica es va ratllar moltíssim, "estàs segur, que aquest camí porta a algun lloc?", "això que estem pujant després no ho podré baixar!" i "me'n vull anar a casa!!!". Al final vam fer mitja volta i llestos.

Igualment, hi ha tants temples que no te'ls acabes. Tots enmig de la selva, amb uns arbres més alts que edificis, vinga a trescar i pujar escales i fer fotos... Guapíssim.

Ara us escrivim des del cor de Chiapas, a la vila d'Ocosingo. Vas per la carretera i trobes cartells que diuen: "Está usted en territorio zapatista en rebeldia, el pueblo manda y el gobierno obedece". Que guai. El paisatge és increïble, una vall tota verda, amb muntanyetes i bestiar. Fa molta gràcia perquè veiem autèntics cowboys mexicans, fins i tot els nens petits van al col·le amb el seu barret Stetson de color blanc... n'hem vist un que duia cavall i tot, amb la germaneta a la gropa i les motxilles del col·le penjades de la sella!!!

Aquest matí hem visitat les ruïnes de Toniná, molt impressionants. Sense exagerar, el jaciment és una muntanya sencera. O sigui, era una muntanya més fins que el 1980 van començar a excavar i han trobat plataforma rere plataforma, una sobre l'altra fins als 180 metres...

Hem intentat penjar més fotos, però el software d'aquests ordinadors no respon, i directes de la càmera pesen 20 megues... prometem intentar-ho de nou aviat...

Demà anem cap a San Cristóbal de las Casas, a dues hores i mitja d'aquí. Apa doncs, petons a tots!