Últimes afotus! Snif, snif...

Aquí va l'última remesa. La següent ja serà una bona pallissa, que tenim uns set CD plens de material... Aquesta és la cabaneta a les muntanyes de Oaxaca. A continuació, uns detalls del Día de Muertos.

I per acabar, algunes imatges caribenyes: la cabaneta de Tulum, la Mònica molt estressada, i l'Alex a les ruïnes sobre el mar...

Petons i fins aviat!

Supervivientes en... Caribe Mix

Després de viure el Día de Muertos a Oaxaca (molt curiós de veure, amb la banda municipal tocant a l'entrada del cementiri, tothom portant-hi un munt de flors, xocolata desfeta gratis, els nens jugant entre les tombes i un munt de paradetes de fira envoltant el cementiri amb menjar, tómboles i cavallets!) ara som a Tulum.

Ens hem instal·lat en unes cabanetes davant del mar. És un lloc molt xulo, però també té totes les incomoditats de Supervivientes. Fa dos dies que em pentino sense mirall (sóc un "pulpo"), no tenim aigua calenta, banys i dutxes compartides i una mica "cuajimoloyos", llum que no il·lumina només de 19 a 22 h i una mica de sorra al llit. Total, que a les 18 hores ja és plena nit i ens n'anem a dormir cap a quarts de vuit! A més, la zona dels hotelets de platja és lluny del poble i només s'hi pot anar amb taxi, i ens claven bastant per menjar i són una mica rates. Tot això, però, es veu compensat perquè la cabana és literalment a la sorra de la platja i dormim sentint el mar!!!!! Som aquí: http://www.diamantek.com/

De moment no fa tanta calor com quan vam arribar al Carib i els mosquits ens estan donant una treva. Estem planificant com passem els últims dies. Segurament ens traslladarem al poble de Tulum per poder fer excursions (al poble hi ha tots els serveis, però és molt lletget i té la platja lluny).

Demà intentarem penjar afotus.

Per cert, que nosaltres hem esquivat les innundacions. Quan vam passar per Tabasco de camí cap a Chiapas ja ho vam veure tot innundat i amb el bus vam trobar moltes carreteres en mal estat. Es veu que ha estat un drama, però ara Tabasco ens queda lluny, o sigui que no patiu!

Avui hem visitat les ruïnes de Tulum. Hi hem arribat a les 7 del matí pq la guia deia que obrien a les 7, però resulta que no obrien fins a les 8 (8.15, pq el tio de la taquilla s'ha adormit). Són molt xulis, però ens hem enfadat una mica pq no et deixen entrar enlloc, estan fent feines arqueològiques i a les fotos sortien escales i tios penjats, i són una mica petites les ruïnes... En fi.

Montserraqueta: ja veig que no et puc deixar sola! No et facis més coses al cabell fins que jo torni i et digui la meva opinió! ;P

Petons i fins aviat!

Cuajimoloyas

...així es diu el poble de les muntanyes d'on hem baixat aquest matí. I ara de tot en diem així, que ens fa molta gràcia. Han estat dos dies molt bonics, per variar. A Llano Grande teníem la nostra cabaneta de maons, moníssima enmig del bosc, a tres mil metres i amb un fred que arronsa la titola (evidentment, això ho està escrivint l'Alex). Per sort teníem llar de foc i quatre mantes al llit.

Les patejades amb guia han estat molt bé, quatre hores ahir i un parell avui. Uns paisatges molt xulos, i bastant bon temps.

Ara ja s'està fent fosc i anem cap al Panteón General de Oaxaca, a veure els altars del Día de Muertos amb les espelmes enceses. I, a més, ens donaran xocolata calenta, ole.

Doncs apa, molts petons i fins aviat!

(I als que ens dieu que ja se'ns acaba, ja voldríeu vosaltres una setmana en una cabaneta sobre la sorra blanca del Carib, jejeje).

(L'anècdota del dia: vaig a comprar cigarrets a una botiga de abarrotes, o sigui, un "colmado", i em diuen: "no tenemos, vaya ahí enfrente, a la farmàcia". I efectivament, he comprat tabac en una farmàcia!!!!)

I txurri: FELICITATS des de Mèxic als països freds!!!!!!

De Chiapas a Oaxaca, y tiro porque me toca

Fa uns dies que us tenim abandonats... No us preocupeu, ja som aquí.

Us hem d'explicar una excursió a cavall que vam fer des de Sant Cristóbal a San Juan Chamula (tot un matí). A l'hotel ens van dir: "nos tienen que decir ahora mismo si se apuntan porque sólo quedan dos plazas". Ens hi vam apuntar immediatament, però l'endemà resulta que l'excursió només la vam fer nosaltres dos. Raro, raro, raro. Amb un guia molt simpàtic i pel camí se'ns va unir un noiet jovenet que muntava un cavall molt més gran que els nostres, de carreres, i sense sella. La visita a San Juan Chamula va valdre la pena. És una comunitat d'indis tzotzils i tenen una església ben peculiar: a dins, el terra és ple de pinassa i espelmes per tot arreu, i els indis hi resen d'una manera ben curiosa, barrejant els seus cultes amb els cristians (uns duien un pollastre viu i tot!).

Ens va fer molta pena marxar de Chiapas, hi hem de tornar. Ens han quedat coses per veure. Però al final vam decidir allargar una mica més la ruta que teníem prevista inicialment i vam agafar un autobús (12 hores de nit) fins a Oaxaca. D'aquí, dissabte agafarem un avió a Cancún per fer l'última setmaneta pel Carib.

Oaxaca també és bonic. Hem trobat un restaurant al costat d'on ens allotgem que es diu Cafeteria Alex, i fan uns esmorzars increïbles (de forquilla i ganivet!). Ens estem posant les botes! Avui hem visitat unes ruïnes zapoteques impressionants (Monte Albán) i hem voltat per la ciutat. Ja estan preparant el Dia de Muertos i a tot arreu munten uns altars molt bonics, amb flors i ofrenes. El plat fort serà dijous i divendres, però. A la tarda ens hem pres el primer mezcal (l'aiguardent típic d'aquí, que surt del mateix cactus que el tequila). També estem aprofitant per fer algunes compres.

Hem contractat per demà una excursió amb guia per les muntanyes i dormirem en una cabaneta de fusta. Ens surt tirat de preu, però diuen que fa un fred que pela i ens hem hagut de comprar roba d'abrigar. Ni us explico el que ens ha costat trobar alguna cosa decent, que tot és súper loli!!!!

Apali, petonets a tothom i ja us tornarem a escriure quan baixem de les muntanyes!

Més fotos, ara sí!

Jo a Uxmal.



L'Alex a Campeche. Les cases són totes de colorins...



El nen cowboy venint de l'escola. Quin tio!

L'Alex fent una "pose" per a la foto. Quin tio també!

Jo a Palenque, en un moment que no plovia.

Ara ja som a San Cristóbal de las Casas i fa un fred... (la bona notícia és que no hi ha mosquits, he, he, els he despistat). Dema anirem a fer una excursió a cavall. Ja us ho explicarem.

Petonets i fins aviat!

(No us perdeu el post d'ahir, a sota d'aquest, els que no el vau llegir!)

Passats per aigua

Hola! Ja tornem a ser aquí. Quan vam marxar de Campeche amb l'autobús comptàvem amb cinc hores de viatge, però resulta que vam pillar de ple un "atípico frente frío" que va fer caure pluja a bots i barrals, va inundar camps i camins, i la cosa es va allargar una mica. Vam arribar sans i estalvis a Palenque, però, i ens vam allotjar en un càmping ben a prop de les ruïnes , en una habitació molt maca. El lloc és genial, però la piscina no la vam poder aprofitar perquè va ploure durant tota la nostra estada. A la nit l'aigua feia un soroll que flipes sobre el sostre de llauna.

L'endemà seguia plovent, i vam decidir fer la visita a les ruïnes igualment, amb els nostres "txubasqueros "del Taller Estació, i la Mònica amb el paraigua al meu darrere cada vegada que havia de fer una foto (i van ser moltes...). L'aventurilla del dia va ser quan ens vam enfilar per un caminet al mig de la selva buscant uns temples que no apareixien, tot el terra enfangat i les pedres que relliscaven, i nosaltres suant la gota sota el plàstic de les capelines. La Mònica es va ratllar moltíssim, "estàs segur, que aquest camí porta a algun lloc?", "això que estem pujant després no ho podré baixar!" i "me'n vull anar a casa!!!". Al final vam fer mitja volta i llestos.

Igualment, hi ha tants temples que no te'ls acabes. Tots enmig de la selva, amb uns arbres més alts que edificis, vinga a trescar i pujar escales i fer fotos... Guapíssim.

Ara us escrivim des del cor de Chiapas, a la vila d'Ocosingo. Vas per la carretera i trobes cartells que diuen: "Está usted en territorio zapatista en rebeldia, el pueblo manda y el gobierno obedece". Que guai. El paisatge és increïble, una vall tota verda, amb muntanyetes i bestiar. Fa molta gràcia perquè veiem autèntics cowboys mexicans, fins i tot els nens petits van al col·le amb el seu barret Stetson de color blanc... n'hem vist un que duia cavall i tot, amb la germaneta a la gropa i les motxilles del col·le penjades de la sella!!!

Aquest matí hem visitat les ruïnes de Toniná, molt impressionants. Sense exagerar, el jaciment és una muntanya sencera. O sigui, era una muntanya més fins que el 1980 van començar a excavar i han trobat plataforma rere plataforma, una sobre l'altra fins als 180 metres...

Hem intentat penjar més fotos, però el software d'aquests ordinadors no respon, i directes de la càmera pesen 20 megues... prometem intentar-ho de nou aviat...

Demà anem cap a San Cristóbal de las Casas, a dues hores i mitja d'aquí. Apa doncs, petons a tots!

Campechans, ja som aquí!

Hola a tothom des de Campeche. Lo dicho, vam pirar de Mérida cagant llets. A cada cantonada ens trobàvem algun pesat que ens explicava el mateix rotllo sobre els barrets maies, les hamaques de no sé quina fibra i una cooperativa on venien coses maies al millor preu i avui era l'últim dia i l'última hora per anar-hi (la cooperativa era en un lloc diferent cada vegada). Total, que al final, com quan et truquen per oferir-te Internet a casa, dèiem que ja teníem de tot i que ja havíem anat a totes les cooperatives maies.

De Mérida, vam anar a un poblet molt petit i tranquil: Santa Elena. Ens vam allotjar en uns bungalows moníssims enmig d'un jardí tropical ple d'ocells i papallones gegants (i mosquits, of course). Per 3.300 peles, dormir i esmorzar. Els que ho portaven eren un mexicà i una francesa molt simpàtics. Mireu-vos-ho a www.sacbebungalows.com.mx

Des d'aquí hem fet diverses ruïnes de l'anomenada ruta Puuc, hem visitat Uxmal (una passada de ciutat maia enmig de la selva) i hem tingut, ara sí, el nostre moment Indieeeeee! A dos quilòmtres del poble de Santa Elena surt un camí que va pel mig de la selva i, a dos quilòmetres més, hi ha unes ruïnes maies (aquesta vegada cobertes de vegetació, sense pagar entrada i tota una aventura per descobrir-les). Va ser com si les haguéssim trobat nosaltres, perquè la selva és tan espessa que no hi veus a dos metres. Quan ja érem a punt de fer mitja volta les vam trobar. Mooooooolt guai. (Penseu que aquí, caminar 5 minuts és suar i acabar xop, calces i mitjons inclosos!).

Avui, com us dèiem, hem arribat a Campeche. La zona del centre és molt mona, però quan surts de les muralles de la ciutat colonial, la resta no val un pet. I avui no fa gaire bon temps... Sembla que anirem tenint una mica de pluja cada dia.

A continuació, unes quantes cosetes que ens han fet gràcia i que ens hem anat apuntant per compartir-les amb vosaltres:

Lonchería Doña Chonita, comida para llevar

Hi ha busos que van a Tapete (seria el destí preferit de la meva iaia Carme!) i, atenció solterons desesperats, hi ha busos a Chocholan!

En una parada de "colectivos" (furgonetes autobús) hi deia: "Aviso al público: se prohibe terminantemente transportar personas en estado inconveniente".

I els reglaments interns que ens trobem a les habitacions dels hotels són per partir-se. Aquí teniu algunes de les normes de l'hotel de Valladolid: "La persona que sea sorprendida llevándose las toallas o cualquier otro objeto propiedad del hotel será consignada a las autoridades" (deu ser que hi ha molts manguis); "Se prohibe planchar, cocinar o hacer lumbre en el interior de los cuartos" (pos vale); "Si ingiere bebidas embriagantes, recuerde que está terminantemente prohibido escandalizar, maltratar los muebles, portarse incorrectamente en el interior de los cuartos, en los pasillos y en la entrada del hotel" (no maltractarem les cadires, ho jurem); "Queda terminantemente prohibido utilizar las habitaciones como consultorio de curanderos, adivinos, magos, doctores en almas, etc." (Rappel i Aramis, abstenerse!). I a l'hotel on som ara, estan prohibits "los juegos de azar" a les habitacions (no podrem jugar al Rummikub?).

Les geladeries es diuen "neverias" i els polos de gelat es diuen "paletas" (els paletes es deuen dir "cucuruchos"?); els autobusos es diuen "camiones" (i els camions com es deuen dir?); com que del seu pa en diuen "tortillas", de les truites en diuen "omelets"... Un embolic. Per cert, les paletas són bonísssssssimes! Ens va recomanar la Judit que les provéssim i ens encanten. Són pura fruita de gel. Mmmmmmmmmmmmmmmmm.

Molts records i vejam si demà us pengem alguna altra "afoto".
PETONS!

Afotos

Un dels dos cenotes en què ens vam banyar.



La piràmide de Kukulkán a Chichén Itzà, altrament dita El Castillo.




La Mònica a la Playa Norte d'Isla Mujeres.

Ei!

Hola a tothom! Ara mateix us escrivim des de Mérida. Ja veieu, de Castella a Extremadura sense sortir del Yucatán...

Gràcies pels comentaris, ens fa molta gràcia trobar-los i pensem molt en tots vosaltres!

Ahir, encara a Valladolid, vam llogar bicis (mare meva, quines carraques!) i vam pedalar mitja horeta fins als cenotes de Dzitnup. Flipant! Resulta que aquí tot el terra és calcari, i les aigües de pluja han fet un munt de coves i canals subterranis. Els cenotes són piscines sota terra, d'aigua dolca, amb un foradet al sostre per on entra la llum. Les arrels dels arbres es despengen des del sostre, i algunes s'han convertit en estalactites. Banyar-s'hi fa una mica de yuyu, però l'aigua està molt fresqueta i és una sensació genial.

Ara venim de voltar per Mérida, que té 270.000 habitants i ja és una ciutat més ciutat. No ens ha molat gaire, la veritat. O sigui que demà, carretera de nou, cap a les ruines maies d'Uxmal.

Apa doncs, fins a la propera!

Kikis i rayitos

Com que el temps no ens acompanyava, ahir vam marxar d'Isla Mujeres cap a Valladolid. La ciutat és molt tranquil·la i molt bonica, i estem en un hotel de "luju": amb piscineta i tot, que s'agraeix moltíssim, perquè aquí, la humitat no és relativa.

Ahir vam passejar per Valladolid i va ser molt divertit. Ens fan molta gràcia els cartells que trobem a les botigues: "Kikis peluches y regalos", "Licoreria San Isidro vivir es un placer", "Estanco La Pelusa"... Anàvem partint-nos de riure pel carrer. I a més, tenen una manera de dir les coses que fa molta gràcia. Per exemple, a la perruqueria fan "rayitos" a les dones (per "metxes"), las tortitas són "calientitas", el suc es diu "licuado" (són boníssims i baratíssims)...

Avui hem anat a Chichen Itzá i ens ha agradat molt. Us volíem penjar una foto, però des d'aquest ordinador no ens en sortim. Afegeixo a la fauna que hem vist una serp (jarl!), un esquirolet inofensiu, insectes de totes menes i més iguanes. Era en plan Indiana Jones: les piràmides en plena selva i jo cridant Indiiiiiiieeeee!!!!! Hem arribat a les piràmides els primers i s'hi estava la mar de bé, però més tard ha arribat moooooolta gent.

De moment, demà encara ens quedarem a Valladolid, perquè s'hi està la mar de bé.

Peixlàndia

Avui ens ha vingut a veure el solet. Quina diferència! Ens hem llevat a les sis i mitja, ben descansats, i després d'esmorzar hem pillat un taxi cap a Playa Garrafón, al sud d'Isla Mujeres. Hi ha un complex pijo pels gringos, i un de més modest que és el que hem triat. Pagant 400 peles per cap, platgeta privada amb parasol i tumbona. I per 600 més, equip d'snorkel. Hem flipat amb colors, només tirar-te a les aigües turqueses ja et vénen a veure cienes de peces de colores!!! És la risa, es nota que també pots comprar menjar per a peixos i ja s'ho saben...

Hi ha un petit escull de roques i un munt de posts de fusta que surten de l'aigua, carregats de pelícans i garses i gavines. I a sota de l'aigua, bancs de peixos de totes menes, petits i grans, que fan molta gràcia.

Els més abundants són uns platejats amb ratlles grogues i negres, amb pinta de piranyes, que et van seguint allà on nedes, i si et gires de sobte veus una munió venint directa cap a tu, i allà es queden, envoltant-te, passant a mil.límetres per totes bandes. Sembla que ells també s'ho passen pipa mirant-te! També hi havia un peix trompeta, tot allargassat, i uns de blau elèctric, i uns que semblen dorades i que neden en estols compactíssims. Ens hem passat tot el dia a l'aigua, fins que ens feien mal els llavis de la sal i teníem els dits arrugats com panses.

A fora també hi ha fauna: iguanes prenent el sol per les pedres i per la gespa. I uns mosquits que han deixat a la Mònica plena de fabes gegants.

Això si que és el Carib!!! Bueno, ara anirem a fer uns còctels abans de sopar, i demà repetirem en una altra platja. Apa, salut!

Un dia de viatge despres...

Aghhhh... Aquest ordinador no te accents, ni dos punts, ni ce trencada i es una carraca.

En fi, que ja hem arribat a Isla Mujeres, tres avions, dos retards, un autobus, una fregoneta i un ferry. Hem sopat dues vegades i hem esmorzat dues vegades. Raro, raro, raro... Temperatura 30 graus i humitat 100%. De moment plou bastant, i hem aprofitat per passejar una mica i anar a l'Internet. Intentarem aguantar per adaptar-nos a l'horari i ara estem una mica destrossats. Es que es la una del mati per nosaltres i aqui son les sis de la tarda.

Estem en un hostal una mica cutret al costat del mar, pero molt barat i ple de viatgers. Hem vist un altre lloc i potser dema canviem d'allotjament, ja ho veurem.

Ja hem vist els vostres comentaris i ens agrada molt que el bloc estigui tan animat. Per als que vulgueu mes privacitat, escriviu-nos a l'adreca monica_clotet@yahoo.es

En l'ultim vol de Mexic DF a Cancun hem fet un amiguet. Un nen de 7 anys que viatjava a Cancun amb la seva familia per passar tres dies de vacances. Ahir va ser el seu aniversari i ens ha dit "me hago viejito". Tambe ens ha dit que havia estat "en muchos Cancunes", en comptes que hi havia estat molts cops, i que "el cielo estaba lleno de cosas, estrellas, el sol, la luna, planetas y dios". Total, que el nen no ha parat de xerrar i preguntar-nos coses durant tot el vol. I volia que a nosaltres ens donessin "la habitacion dos" i a ell "la uno" de l'hotel, i li hem hagut d'explicar que nosaltres no ens quedavem a Cancun.

Els mexicans fan riure molt, pq parlen com si estiguessis tota l'estona en un capitol de Pixie i Dixie. I, per cert, a tots els sobren uns quants quilets.

A veure si dema surt el sol i estrenem el Carib, que si no hi ha poca cosa per fer en aquesta illa. I tota l'estona em trobo una guiri amb bigoti que em persegueix des que hem pujat al ferry. L'he trobat al ferry, a l'hostal, a la dutxa, passejant pel carrer... Un bigoti... Que sera de mi d'aqui a un mes. La veritat es que mes val que no critiqui el tema mustatxus...

Molts petons a tothom i esperem que continueu seguint les nostres aventures!!!!!

Adiós con el corasón!

Aquest dijous marxem. El vol surt al vespre i, per gentilesa del Dani, anirem amb xòfer a l'aeroport i fent botifarres a les catenàries que cauen de la RENFE.

L'Àlex no té res a punt, però està tranquil, o això és el que diu (perquè quan marxàvem a l'Índia també semblava tan tranquil i abans de sortir de casa li van venir tots els mals i els lavabos de l'aeroport se'n van ressentir). "Total, dos pantalons, dos calçotets, dos mitjons i dues samarretes". Quin noi més "apanyat"!

Jo estic fent llistes, comprant medicaments, netejant sabates, pensant en totes les coses que no em cabran a la motxilla i quines hauré de fer cabre a la motxilla de l'Àlex, la maquineta de depilar que no funcionarà a Mèxic (tornaré com el Yeti), la nevera que s'hauria de buidar, deixar la casa endreçada, què em posaré per no passar fred a l'avió ni calor quan arribi a Cancun, buscant un mètode perquè no s'obrin les ampolletes de sabó dins el necesser (sempre és un drama), he d'abonar les plantes abans de marxar... Jarl!

Sort que tinc un bon guia, i mentre jo netejo les plantilles de les botes per no deixar els passatgers de l'avió adormits quan me les tregui (mentre no s'adormi el pilot, estem salvats), l'Àlex llegeix tres guies alhora, apunta coses a la seva llibreteta i prepara la ruta. Amb l'Àlex arribes a un lloc nou i sembla que ja hi ha estat: "cap aquí, cap allà, a la dreta!" Encara sort, perquè les ampolletes de sabó, per molt ben tancades que estiguin, no saben on cau l'hostal ni les ruines maies.